Classificació
1. Frases fetes inèdites de Blanes, per diversos motius:
1.1 Frases fetes referents a Blanes i a topònims dintre del terme
1.2 Cançons i rodolins propis de Blanes perquè al.ludeixen a anècdotes del poble
1.3 Frases fetes referents a personatges populars de Blanes
2. Frases fetes de caràcter general, però representatives de la parla de Blanes
2.1 Frases fetes referents a la meteorologia
2.1.1. Inèdites de Blanes
2.1.2. Recollides per Cortils i Vieta a Ethologia de Blanes,1886
2.1.3. Generals
2.2 Dates assenyalades
2.3 Interjeccions populars
2.4 De caràcter sexual
2.5 Descriuen accions
2.6 Adjectives, qualificadores
2.7 Proverbis, filosofia popular
1. Frases fetes inédites de Blanes.
1.1 Frases fetes referents a Blanes i a tupònims dintre del terme.
A Blanes, de la merda en fan campanes. Es refereix al fet que els seus habitants són molt aprofitadors
A Blanes, les galanes. El DCVB entra el terme galà (galan, galana) amb aquesta accepció: ‘Bell i graciós, que captiva per les seves gràcies o encants’.
De Blanes, ni gens ni ganes.
Els forasters que vénen aquí al principi s’hi recelen, però una vegada
s’arrelen, no els treu ni el vent de garbí.
Entre Blanes i LLoret no en farem un pam de net.
Aquesta frase feta, que fa referència a la rivalitat entre els dos pobles, està recollida al DCVB, que n’inclou dues més:
a)“A Blanes són flassaders, paguen lo dot amb flassades; a Malgrat són carboners, venen lo carbó a la platja” Aquesta cançoneta fa referència a la tradició tèxtil i minera, respectivament, de les dues poblacions veïnes.
b)“La sardineta de Blanes fuig del foc i cau a les brases”.
Farà més anys que sa Palomera
No hi pot viure tothom, al carrer Ample
Frase que denota la importància social d’aquest carrer.
La presència del pronom “hi” anteposat al seu referent és una característica d’intensificació pròpia del llenguatge oral.
Què? De Blanes, i vostè?
Resposta una mica fora de to.
Santa Anna és nostra, Santa Cristina és vostra
Aquesta és una frase extreta de l’anecdotari popular, que diu que els blanencs es van vendre Santa Cristina als lloretencs per un tip de cargols.
1.2 Cançons i Rodolins propis de Blanes
Amén! Les calces d’en Vadó Calent.
L’únic objectiu d’aquest rodolí era fer una gràcia amb la rima.
Can Vadó Calent era el motiu amb què es coneixia una casa de Blanes situada al carrer de Raval, núm. 14. A la part de darrere de can Vadó Calent hi havia l’estudi de fotografia del Sr. Pons.
-El dilluns, pels seus difunts, la vella no fila;
- El dimarts, pels seus pecats, la vella no fila;
- El dimecres, pels seus deixebles, la vella no fila;
- El dijous, perquè té els dits nous, la vella no fila;
- El divendres, perquè té els dits tendres, la vella no fila;
- El dissabte, passa capta, la vella no fila;
-El diumenge filaria, però com que no n’és dia, la vella no fila.
Aquests rodolins referents a tots els dies de la setmana es deien per al·ludir a una persona poc treballadora.
En Saraco va anar a l’art, va pescar mitja sardina. De tanta ràbia que tenia es va pixar a sa barretina.
Ets tan maco, que sembles el Saraco.
No té cap més intenció que fer una rima, tot i que el Saraco era l’amo d’un art de Blanes.
L’esmolet! S’esmolen “estisores” i ganivets.
Aquest era el crit de l’esmolet en passar pels carrers del poble.
Notem que el terme tisores (etimologia: TONSORIAS, ‘tonedores, eina per a tondre les ovelles’) es pronuncia popularment astizóres, fruit d’una mala segmentació lingüística. El fet que sigui un terme majoritàriament usat en plural, el parlant ha identificat part de l’article determinat plural que l’acompanya amb el nom.
Nas de barraca, Sant Boi, cinc de "carmel·los" pel noi.
Era una cançoneta que es deia al qui tenia el nas molt gros.
Notem la pronúncia de la paraula caramel, pròpia del català oriental i en un registre oral: karmél·lus. Hem escrit “carmel·los” tal com l’entra el DCVB.
No hi ha cap pell de “coní” que sigui bona per a mi. Dones, el drapaire! El drapaire, dones!
Aquesta era la crida dels drapaires quan passaven pels carrers del poble. Aquesta expressió ens manifesta que els drapaires, a més de demanar roba vella, demanaven pells de conill que les dones havien assecat.
Fem notar que la pronúncia de conill a Blanes és Kuní(documentada també al DCVB), tal com queda demostrat en aquesta rima popular en i tònica, fruit de la iodització de la ll normativa.
A grans trets, hem de dir que els dialectes orientals ofereixen dues solucions: el ieisme i la palatalització, enfront de la solució única (i normativa): la palatalització, dels dialectes occidentals, segons la procedència etimològica dels mots. Per exemple, els dialectes orientals ofereixen una solució ieista als grups llatins LY, C’L, G’L i T’L (PALEA>páya, APICULA>abéye...), enfront de la palatalització del grup llatí LL (GALLINA>galina). Aquest fenomen, però, no és general i té diferents graus de distribució dins la zona oriental, des de la zona barcelonina no ieista, que tot i ser minoritària no ha sucumbit sinó que estén la seva influència, fins al dialecte balear, en què desapareix fins i tot aquesta y (abéya, ebée). Segons informacions de Joaquim Ruyra, al seu pròleg a En Garet a l’enramada, el parlar blanenc seguia aquesta tendència balear de supressió: abea, noa ,...
El cas que ens ocupa (CUNICULU>conill, kuní) és un cas de ieisme extrem, practicat també a les balears, ja que fins i tot les àrees ieistes mantenen la palatal en casos com aquest, davant de í tònica, per dissimilació.
A) Què és el que enganxa més que un ganxo? Dos ganxos
B) Què és el que enganxa més que un ganxo? Els collons d’un mico, que n’enganxen mil i pico? No. Els collons del Xixon, que n’enganxen tot el món.
Hi havia dues versions d’aquest rodolí-acudit, la curta i la llarga. A la versió llarga notem que es busca un paral·lelisme sintàctic fàcil propi del llenguatge oral.
D’altra banda, es fa referència a un personatge popular de Blanes, que explicarem en el proper apartat.
Roda, roda, moliner. Si em fas caure , et mataré.
És una cançó popular d’un joc infantil que consistia a fer rodar algú que tenia els ulls embenats per tal de descobrir amb el tacte la resta de jugadors.
S’adoben paraigües, regadores, galledes, pots de llauna i “porcelana”. El paraigua, dones!
Aquest era el crit del paraigüer en passar pels carrers del poble, que anava carregat amb un fogonet de carbó i un soldador .
Notem la pronúncia popular de porcellana amb una líquida simple, i no amb la palatal.
Santa Caterina quan va veure el foc, totes les campanes varen tocar a mort.
Aquesta cançoneta fa referència a una tradició blanenca que s’esdevenia el dia de santa Caterina: el dia 25 de novembre. Aquest era l’únic dia de l’any que es feien córrer els “sogais” encesos pels carrers de Blanes o fins a Sant Joan, tot fent-los giravoltar i cantant aquesta cançó.
Hem de dir que els “sogais” (normativament “sogalls” -notem la vocalització de la ll pròpia del català oriental-) eren trossos de corda d’espart que servien per lligar els catúfols (vasos de terrissa) a la roda de la sínia com si fos una cadena. Quan, a còpia de rodar, aquesta es tornava inservible es venien els trossos de sogall al camp per a aquest dia -cinc cèntims o deu cèntims de sogall en determinaven la llargada-.
Alcover- Moll parla d’aquesta mateixa tradició a la Costa de Llevant, però a la nit de reis, en què la mainada anava per la platja fent giravoltar trossos de corda encesos per orientar els Reis en llur suposat desembarcament.
De fet, la veneració a aquesta santa, amb diferents manifestacions, té una llarga tradició a Catalunya. Joan Amades, al seu Costumari Català, n’esmenta específicament l’origen a la nostra vila:
“La vila de Blanes, en una ocasió que estava aplanada per una terrible epidèmia, va reclamar l’ajut de santa Caterina, i el flagell a l’instant va minvar. I sempre més, en record del favor de la santa i de les grans fogueres que es van encendre per tal de purificar l’aire i conjurar el mal, la mainada volta pels carrers amb canyes enceses que fa voltar enlaire tot cantant:
Santa Caterina, Quan va veure el foc, Totes les campanes Tocaven a morts. A hora fosca, nois i més grans pugen a la propera muntanya de Sant Joan, al cim de la qual es conserven encara alguns enderrocs del vell castell del mateix nom, vora la mar, i encenen una foguera ben grossa, la qual, amb la seva claror, es fa visible de tota la població i de ben enllà de la costa. A Blanes es donava més importància a aquesta foguera que a les de Sant Joan.”
Tens es cap més gros que es cap de sota l’orgue.
Aquesta frase feta es refereix al cap de moro que hi havia, com a ornament, a sota l’orgue de l’església de Blanes.
1.3 Frases fetes referents a personatges populars de Blanes.
A l’art d’en Janet, qui més hi fa més hi perd.
Abans d’haver-hi els arts del Quiquino i el del Saraco hi havia el d’en Janet, que tenia fama de no pescar gaire.Com que aleshores es cobrava pel que es pescava, el sentit de la frase és que no val la pena esforçar-se.
Aquesta frase feta surt documentada com a general al recull d’Anna Parés i Puntas, Tots els refranys catalans.
Estar gras com en Gandòfia Estar molt gras
En Gandòfia era el sobrenom d’en Joan Ribas i Martí, també conegut com a Joan Gras. Era jutge de primera instància de Blanes i un personatge molt popular i carismàtic, tant per la seva simpatia com per la seva condició de gras.
Estar sec com els cavalls d’en Malla En Malla
En malla i el Xixon eren dos germans de raça gitana. Van venir a Blanes quan es va fer la SAFA i es dedicaven a fer tragines de sorra i material per a la construcció de la fàbrica amb els seus cavalls, que estaven extremadament prims. En Malla vivia a “la Placeta” amb la seva família: quatre fills i una filla. En Xixon era solter.
Fer la fi des gat d’en Bascu Fer mala fi
Na Paula té unes mitges comprades als encants. Li arriben a Figueres i encara li van grans.
Na Paula Juliana era un personatge molt popular de Blanes Vivia a l’estiu en una caseta de vinya a sobre de Cala Bona per tal de vigilar les vinyes i a l’hivern al carrer de Raval. Era característica la seva indumentària, amb davantals de saca i parracs.
No facis com en Roc, que va arreglar el rellotge de l’església i encara li van sobrar peces.
Descriu una anècdota mal intencionada sobre aquest personatge.
En Francesc Roc i Ametller era un ferrer i manyà que vivia al carrer Ample núm. 16, i era l’encarregat d’arreglar el rellotge de l’església. El seu fill, Enric Roc i Gelabert va continuar l’ofici de ferrer.
Prendre les mides d’en Bascu.
El seu significat és prendre malament les mides, ja que l’anecdotari popular diu que en Bascu les prenia amb els dits.
En Bascu era un manyà que tenia la manyeria al C. Unió, núm. 17. Ell no va tenir fills i el seu nebot, Joaquim Nicart, va continuar l’ofici. És per això que avui dia tothom el coneix com a Bascu, tot i que de jove tenia el sobrenom de Moratis. El motiu era perquè jugava a futbol i a Barcelona -ell va venir de fora- havia jugat amb la “Penya Moratis”.
Sembla es prometatge d’en Butinyà.
En Joan Butinyà i Miquel era un blanenc que vivia al C. dels Massans núm.38 i que va festejar tota la seva vida. Va morir als 80 anys i escaig.
Sembla sa pixarada d’en Rampujo.
En Rampujo era un personatge popular de Blanes que bevia en excés. Havia anat a Amèrica i va tornar pobre.
Diu l’anecdotari popular que va orinar al carrer, al costat del Casino, de tal manera que l’orina va arribar al mar (o “a marc”, com dialectalment es pronuncia a Blanes i altres llocs de la costa (DCVB), amb l’addició d’aquesta consonant final de reforç –paragoge-)
Semblar de can Tarranch en amunt!
Aquesta frase se li deia a algú que semblava de pagès, ja que can Tarranch era una casa de pagès.
Ser de can Milà i Camps.
Ser molt ric.
A Blanes els Milà i Camps estaven establerts en una casa del passeig de Mar, entre l’Hotel Sant Antoni i el Deutsche Bank. Es tracta de la família barcelonina propietària de la casa Milà, dissenyada per Gaudí.
Fem notar el procés de metonímia que ha utilitzat el llenguatge popular en designar una família rica com a símbol de la riquesa. L’ús popular i el temps s’encarrega de deslligar progressivament aquest tipus de frases amb el referent que els va donar el nom fins a la total desvinculació. Aquest és només un petit exemple de la força creadora del llenguatge.
Ser negre com el Xixon.
Ser molt negre de pell, però també anar molt brut
El Xixon, per ser de raça gitana, era molt negre de pell. Per extensió s’ha aplicat a una cosa bruta. Fins i tot, avui dia d’aquest nom propi en trobem l’adjectiu: ser xixon, xixona, anar xixon, xixona. Aquesta és una altra petita mostra de la vitalitat de la llengua. Mecanismes de formació lingüística com aquest estan constantment en marxa.
13.Si perds el tren, fes com el gorrista, que el va anar a agafar a Malgrat Aquesta frase feta es refereix a una anècdota/acudit que explicava el propi protagonista, el gorrista, l’artesà que feia gorres i que vivia al carrer del Portal de la Verge Maria. Es tractava d’un personatge solter, molt de la broma, i amb aquest to explicava que havia perdut el tren a Blanes i que per aquest motiu havia anat a Malgrat corrents.
2. Frases fetes de caràcter General
2.1 Frases fetes referents a la meteorologia
Tradicionalment, l’observació del medi natural ha estat una font de símbols i de presagis del temps meteorològic.
D’altra banda, la incidència de la meteorologia en les societats estretament vinculades amb les feines a l’aire lliure es tradueix amb una gran producció de dites i frases fetes. La recopilació del Sr. Alum també reflecteix aquesta tendència i és per això que n’hem fet un apartat temàtic, que hem subdividit en 3 parts: d’una banda, les que són específiques de Blanes per la menció de topònims del terme; d’altra banda, les que, essent de caràcter general, apareixen recollides per Cortils i Vieta en el seu llibre Ethologia de Blanes, del 1886, mostra que són representatives perquè a finals del S. XIX ja estaven documentades, i, finalment, les de caràcter general.
2.1.1 Inèdites de Blanes
Així plogués que sa Tordera revingués, s’emportés els tres turons i Blanes de rodolons.
Núvols as puig d’en Pla, de tres dies no sol passar
El puig d’en Pla és el tàlveg o intersecció entre la punta del Convent i Sant Joan.
2.1.2 Recollides per Cortils i Vieta a Ethologia de Blanes,1886
A l’”istiu” tota cuca viu
Notem el fenomen dialectal d’assimilació vocàlica per atracció de la i tònica en el terme estiu.
Cortils i Vieta: “Al estiu, tota cuca viu”
Al juny, la falç al puny
Cortils i Vieta: “Pe’l Juny la fals al puny”
Cel rogent, o pluja o vent
Cortils i Vieta: “Cel rogent, pluja ó vent”
El ponent la mou i el llevant la plou
Cortils i Vieta: “Lo ponent la mou y l’llevant la plou”
Març, marçot, mata la vella a la vora del foc, i la jove si pot
Cortils i Vieta: “Mars, marsot, mata á la vella y á la jove si pot”
No és bon maig si el burro no tremola a l’estable
Cortils i Vieta: “No es bon Maig, quan no tremola l’ase al estable”
Pel juliol, ni dona ni cargol
Cortils i Vieta la recull amb una versió una mica diferent: “Pe’l Juliol, ni dona ni col”
És interessant comparar aquestes dues versions d’una mateixa frase feta per constatar la recreació constant de la tradició oral.
En el cas que ens ocupa, s’ha conservat intacte el sentit de tota la frase i el primer terme (dona). Pel que fa al segon, s’ha produït un curiós fenomen de confusió de dos termes molt semblants fonèticament (col/cargol) que comparteixen el sema de llur poca idineïtat en temps de forta calor. Veiem, doncs, com el procés de transmissió oral propicia la coexistència de múltiples variants i la refosa constant.
Pel maig, faves a raig
Cortils i Vieta: “Pe’l Maig favas á raig”
Per l’abril, cada gota en val mil
Cortils i Vieta: “Pe’l Abril cada gota n’val mil”
Per la Mare de Déu d’Agost a les set ja és fosc
Cortils i Vieta: “Pe’l Agost á las set es fosch”
Per Sant Pau, l’hora hi cau
Per Santa Llúcia, un pas de puça
Per Nadal, un pas de pardal
Per Sant Esteve, un pas de llebre
Per Sant Antoni, un pas de dimoni
Cortils i Vieta recull aquestes sentències i n’afegeix d’altres: “Per Sta. Llúcia un pas de pussa; per Nadal un pas de pardal; per St. Esteve un pas de llebre; per Any nou un pas de bou; per St. Antoni un pas de dimoni; per St. Silvestre per la porta ó per la finestra; pe’ls Reys ase es qui n’ho coneix; per St. Pau l’hora hi cau y per St. Matías son tant llargas las nits com los días”.
Per Sant Martí, cull la pinya del pi; si la vols abans, haja-la per Tots Sants
Cortils i Vieta en recull la primera part: “Per Sant Martí, la pinya cau del pí”
Per Sant Martí, tapa la bóta del bon vi
Cortils i Vieta: “Per St. Martí tapa la bota del bon ví”
Quan el dia creix, el fred neix
Cortils i Vieta: “Quan lo día creix, lo fret neix”
Trons a Mallorca, pluja a la porta
Cortils i Vieta: “Trons á Mallorca, aygua á Catalunya”
2.1.3. De caràcter general
Aigua butllofada, aigua de durada
Cara de llevant, sonsos
Cucs enterrossats i bolets a grapats, s’apropen ruixats
Diuen que els boirols designen pluja i també diuen boira segura
Els boirols són uns ocells que fan molta xerinola i que vénen quan hi ha un canvi de temps, segons la informació oral. No obstant això, aquest terme no l’hem trobat documentat, ja que el seu nom científic deu ser un altre. Aquesta pluralitat de versions és molt característica en la taxonomia d’animals i plantes.
El febrer ja és jornaler / El març ja és jornalàs
El dia s’allarga i ja es pot treballar més hores al camp
El garbí a les vuit se’n va a dormir
A les vuit de l’hora del sol el garbí s’encalma
El ponent té una germana a llevant: la va a veure rient i torna plorant
El ponent és un vent sec, que ve de l’interior, i el llevant és un vent que ve carregat d’humitat de la Mediterrània.
El sol de març queda marcat set anys a la cara
La Mare de Déu fa coques
Es refereix a les postes de sol en què s’enrogeix tot el cel
Pel maig, cada dia un raig
Per l’octubre, el “pájaro se cubre”
Al·ludeix al moment en què els ocells muden, canvien la ploma. Notem la influència del castellà en aquesta frase feta mixta.
Per Tots Sants, castanyes
Quan Déu vol, de tot vent plou
Es diu quan les situacions meteorològiques canvien sense cap mena d’explicació.
Quan el granot canta i fa sol, aigua segura -si plou-
Amb aquesta oració condicional al final es matisa la certesa d'aquesta predicció
Quan surten núvols en creu, tant a mar com a muntanya, és un senyal que no enganya
El concepte de núvols en creu es refereix a la presència de núvols a diferents nivells d’altitud, de tal manera que n’hi ha uns que creuen els altres. Aquest fet augura pluja.
Qui no bat pel juliol no bat quan vol
Es refereix al fet que meteorològicament l’agost és més inestable que el juliol
Sembla que trona? -Sí, al cul de la majordona
Si al rierol veus escuma, un canvi de temps s’ensuma
Si de nit s’ha asserenat, l’aigua ben poc s’ha allunyat
Si el dolor no et deixa moure, senyal que no triga a ploure
Si el Montseny està clar, a tot arreu es pot anar; si es posa el barret, aigua o vent o fred
Aquesta frase feta es diu sencera o bé només la primera part. El barret a sobre el Montseny es refereix als núvols.
Si el sol es pon amb capa, de tres dies no s’escapa
“Pondre’s el sol amb capa” es refereix a una posta de sol amb núvols de tipus alt que, per llur naturalesa (són prims i formats per cristalls de gel) provoquen un to rogenc a les postes de sol. Aquesta frase la podríem relacionar amb d’altres del tipus “cel rogent, pluja o vent”,...
Si fa calor en temps de fred i piquen massa les mosques, cauran més de
quatre gotes
Si l’aigua s’aguanta a les fulles, no són gaire lluny les pluges
Si la rosada en tot el dia no s’eixuga, als tres dies tindrem pluja
Si no ets cantador i tens ganes de cantar, segur que aviat plourà
Si plou per Sant Pere Regalat, quaranta dies mullat Sant Pere Regalat és el dia 13 de maig
Si plou, en Josep no es mou; si neva, en Josep no es lleva
L’antropònim “Josep” no es refereix en aquest cas a un nom concret sinó a un nom plural, la gent del camp
Si put la claveguera, la cort i l’aigüera, l’aigua ve al darrere
Si veieu un ull de bou, al cap de pocs dies plou
Els ulls dels bous són vermells. D’aquí ve el paral·lelisme que se’n fa quan en una posta de sol rogenca surt un reflex de sol entre aquest tipus de núvols que, pel color i la forma, s’anomena popularment ull de bou.
Si volen baix les orenetes, aviat tindrem pastetes
Es refereix al fet que plourà i això produirà fang a la terra (“pastetes”)
Sol amb cames, gargal amb banyes
Gargal és una variant dialectal de gregal, vent del nord-est, i el sentit de la frase és que, quan surten reflexos de sol llargs i prims entre els núvols, apareix el vent de gregal, que és fresc.
Sol i vent i aigua no, fes-te fotre “professó”
Aquesta dita es refereix a la tradició d’organitzar processons per demanar pluja.
Cal fer notar el fenomen de dissimilació, per contacte de sibilants, en el terme processó, propi del llenguatge oral.
Tramuntana, la mar plana
2.2 Dates assenyalades
La importància del calendari religiós en la nostra cultura queda palesa amb la incidència que té en les nostres frases fetes.
De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes
Durarà de Nadal a Sant Esteve
Pels Perdons, prometatges a milions; pel Dijous Sant, prometatges es desfan. Els Perdons és el primer diumenge de Quaresma > QUADRIGESIMA (DIES), període de 40 dies.
L’expressió es refereix al fet que els prometatges duraven tot aquest període, ja que durant el qual no hi havia altres diversions per als joves.
Per Carnaval tot val
Per Nadal, cada ovella al seu corral
Cortils i Vieta també la inclou: “Per Nadal, cada ovella á son corral”
Per Nadal, qui res no estrena res no val
Cortils i Vieta també la inclou, sense la doble negació: “Per Nadal, qui res estrena res val”
Per Sant Tomàs, la mossa fira el bordegàs
Aquesta dita es refereix a la fira de Sant Tomàs, que es duu a terme a Blanes, com és tradició a tot Catalunya, el dia 21 de desembre.
Aquestes fires originàriament duraven vint dies i començaven el dia sis, però des de fa molts anys es van reduir a quatre i començaven aquest dia. Els industrials posaven parades davant dels seus obradors i les seves botigues, en què exposaven els productes de llur ofici. A més a més, acudien firaries de diferents indrets, que es col·locaven dividits per oficis. El sentit d’aquestes fires és preparar el Nadal i el refranyer compta amb molts proverbis que es refereixen a aquest dia. (Joan Amades, Costumari Català)
2.3.Interjeccions populars
Aquí i a ca la Grataconys! Afirmació rotunda
Cagada l’hemus! -Ja lo sabemus!
Aquesta interjecció, que es fa servir per expressar contrarietat davant d’una equivocació, comporta –de vegades- una resposta encadenada
Endavant les atxes!
Expressió per indicar la voluntat de prosseguir en una acció malgrat les dificultats.
Les atxes són “ciris grossos i gruixuts de forma prismàtica i de quatre blens” (GDLC). Aquests eren els ciris que es portaven a l’inici de les comitives funeràries. Hem de dir que aquestes comitives, en el camí que feien fins al cementiri, s’aturaven diverses vegades per cantar. L’expressió que ens ocupa ha de tenir el seu origen en aquestes processons funeràries. Cal dir que la quantitat d’atxes i de capellans que hi havia en aquestes comitives la determinaven llur pressupost.
Ja pots pujar-hi de peus!
La mare d’en Tanu! (quan era gitano)
Interjecció d’admiració i sorpresa que a vegades s’usa amb l’afegitó entre parèntesi. Aquesta interjecció la recullen David Casellas i Jordi Corominas a “locucions i frases fetes gironines”, Revista de Girona
Muts i cara de gos!
Para ment!
Posar atenció, obrar atentament, anar amb compte (DCVB)
Salut i força al canut!
Sant Antoni ens guardi!
Sant Antoni Abat, que se celebra el dia 17 de gener, és tingut com a patró dels animals, especialment dels domèstics. D’altra banda, se li atribuïen poders guaridors, tant a les persones com als animals: va guarir a la filla del governador de Barcelona i a un garrinet camatort; la truja, agraïda, no va abandonar mai el sant, tal com demostra la iconografia. (Joan Amades, Costumari Català)
Santa Llúcia et conservi la vista!
Santa Llúcia, que se celebra el dia 13 de desembre, és la patrona de tots els oficis que estan relacionats amb l’agudesa visual: cosidores, matalassers, espardenyers, estudiants, rellotgers i els oficis que treballen la pedra. (Joan Amades, Costumari Català)
La llegenda que dóna fonament a aquesta veneració és que la santa es va arrencar els ulls quan un jove els hi va elogiar. La mateixa Verge Maria, veient que s’havia excedit, n’hi va donar uns altres.
2.4. De caràcter sexual
És interessant assenyalar que la metàfora és la figura retòrica preferentment utilitzada en frases d’aquest tipus, com a eufemisme per evitar d’esmentar pel seu nom conceptes i situacions considerades tabús.
Abans de col·locar, s’ha de ben masegar
Com més cosins més endins
Cosa peluda, cosa volguda
És un pany que totes les claus li van bé
L’hi reguen, l’hortet de julivert
Molta broma, molta broma, però res de la poma
No en té ni per enganyar un gat
Quin cul... si no cagués!
Té costura
Metàfora de casa de prostitució.
Tira més un pèl de cony que set parelles de bous
Toca, toca, quin coll d’oca!
2.5 Descriuen accions
Abaixar-se les calces
Cedir en alguna cosa
Acabar com el rosari de l’Aurora
Acabar malament
Acabar de donar l’ànima a Déu
Morir-se
Agafar la vaca pels collons
Tenir sort, assolir un impossible
Ai, senyor! Si no em donen pas una senyora que sigui grossa, guapa, rica i no sigui oberta d’escaires...
Demanar molt
Ai, senyor! Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la volen
Això és bufar i fer ampolles
Allà on veieu un pi, senyal que venen vi
Allà un veieu un ram, senyal que venen mam
Aquesta frase i l’anterior al·ludeixen al costum de posar un senyal a la façana de les cases que venien vi.
Amagar el cap sota l’ala
Eludir les responsabilitats
Aribar a tres quarts de quinze
Arribar tard
Buscar les pessigolles
Buscar raons a algú
Buscar set peus al gat
Canviar pets amb merda
Fer un canvi poc significatiu
Carregar-li els neulers a algú
Fer-li assumir la responsabilitat d’un fracàs a algú o la càrrega més enutjosa.
El neuler és un aparell per a fer neules. Abans era de ferro, molt voluminós i que pesava molt
Començar la casa per la teulada
Deixar-li una cara com un mapa
Dóna-li pa, que ballarà
El badall no pot mentir, o té gana o té ganes d’anar a dormir
El foc és mitja vida: foc al davant i foc al darrere, la vida entera
Estar com una sopa
Estar molt refredat
Estem fotuts, si les burres no fan rucs
Et conec herbeta, que et dius marduix
Es diu d’algú que vol dissimular
Fer com es “potecari” d’Olot, que preu per preu es pren les medecines ell
Es diu quan un es menja el millor del que té.
Fem notar l’afèresi que produeix el llenguatge oral: “es potecari” pel normatiu s’apotecari
Fer el compte de la vella
Fer el negoci d’en Robert amb les cabres
Fer un mal negoci, perquè l’anecdotari popular deia que en donava dues de negres per una de blanca
Fer pam i pipa Burlar-se d’algú
Fer Pasqua abans de Rams
Fer pudor de socarrim
Es diu quan hi ha sospites de corrupció en algun afer .
Fer-li un ull de vellut
Flaira de nas, que de boca no en tastaràs
Fondre’s com una candela
Aprimar-se molt
Has begut oli
L’has cagada/cagada Roc
M’ha fet una gràcia com si em passés una romeguera cul amunt
Magraner fes castanyes, m’enganyes
Quan algú diu mentides
Mal no facis, mal no prenguis
Desitjar sort
No tenir cara ni ulls (uis)
No tenir ni cap ni peus
No tenir ni dalt ni baix
No tenir solta ni volta
No veure un burro a tres passes
No veure-hi més enllà del nas
Quedar més dies que llangonisses
Quedar-se amb un pam de nas
Ramonet, Ramonet, quina paret toques
Anar desorientat, no saber per on es navega
Sembla que li roda l’ull Anar embriac
Ser com predicar al desert
Si no fas bondat, et tancarem a la cagamenja
Es deia per fer por a les criatures i es referia a un espai petit i fosc
T’ha ben tocat la grossa!
Irònicament, quan alguna cosa surt malament
Tenir pa a l’ull (dialectalment, l’ui)
No voler veure una cosa
Treure més el sol que l’ombra Aparentar el que no es té
2.6 Adjectives, qualificadores
Allà on va el cotxe va el senyor
Assemblar-s’hi com els collons amb el rosari/ Assemblar-s’hi com un ou
amb una catanya
Déu et faci bo, que de gran ja n’ets prou
És tan rica que “hasta” el cul li fa música.
Frase irònica per dir que no s’és tan ric com s’aparenta
Estar carregat de punyetes
Estar prim com un sonso
Estar tocat del bolet
Fer cara de pomes agres
Fer com els conills, dormir amb un ull obert
Al·ludeix al fet que els conills sempre estan alerta
Llarg i prim, parent d’en Bufa
No ser res més que un “poi” remuntat
Pronúncia dialectal de poll
No tenir ni moca ni budells
Estar molt prim
‘Moca’ Conjunt de l’estómac i els budells, entranyes (GDLC)
No tenir pèls a la llengua
Que n’hi portaràs pocs, de capellans a l’”enterro”!
Portar mala vida
Aquesta locució està relacionada amb l’antic costum de convocar en un enterrament un nombre de capellans proporcional a la condició social del difunt.
Quedar amb una cara com un Sant Crist
Quedar-se amb un pam de nas
Sembla que baixes d’Osó! Aplicat a la gent de pagès
Sembla que no hi toca
Semblar cana i capbitlló
S’aplica a la diferència d’estatura en una parella. La comparació es fa basant-se en un joc de criatures, en què la cana és un bastó llarg i gruixut i el capbitlló és petit.
Semblar la “muerte andando”
Semblar la Mare de Déu de l’Empenta
Ser aturat/da
Semblar un “americano”
Es refereix a algú que va molt mudat
Semblar un “puiós”
Aquesta és la pronúncia dialectal de pollós
Semblar un noi de “bordu”
S’aplicava a les noies poc femenines
Semblar una casa de barrets
Semblar una puta prenyada
Sempre sembla que li corren al darrere
Ser carn i ungla /ser cul i merda
Ser com gat i gos
Ser com un bordegàs
Ser com un cagarro ensucrat
Ser com un enze
Ser com un tap de bassa
Ser com una capsana
Capsana és, en llenguatge blanec, un drap de cuina.
Ser com una figaflor
Ser com una gata maula
Ser com una toia
Ser cornut i pagar el beure
Ser curt de vista i llarg de dits
Ser de l’any de la picor/ Ser de l’any de la Maria Castanya
Ser de la terra del “pijo”
Ser andalús
Ser de mamella de monja!
Ser de nyigui-nyogui
Ser fort com un roure
Ser gros i talòs
Ser l’hereu de la casa cremada
No tenir res o poca cosa
Ser més llarg que un dia sense pa
Ser més puta que les gallines
Ser un “cantamanyanes”
Ser un bocamoll
Ser un burro presumit
Ser un cap de trons
Ser un “capigrossi”
Forma col·loquial amb què es coneix a Blanes el capgròs. 54.
Ser un caragirat
Ser un desmanegat
Ser un ganàpia, un gamarús i un garnagàs
Ser un llepafils
Ser un nano peterrell
Ser un panxacontent
Ser un puta manyac
Ser fals
Ser un ros de mal pèl
Ser una rata de sagristia
Tenir el cor de roure
Tenir la cara de pa de ral
Tenir més “cuento” que en Calleja
Calleja era un escriptor de faules i contes
Tenir més cares que un duro de “calderilla”
Castellanisme del terme normatiu xavalla, que denota la fracció en moltes peces.
Tenir molta llana al clatell
Tenir molta merda a les orelles Aparentar
Tenir poca corda
Tenir sang de peix
Tenir un fetge com una rajada La rajada és un peix amb “cos amb forma de disc, cua més o menys prima i llarga, aleta caudal reduïda i que habita en fons sorrencs” (GDLC)
Tenir un os a l’esquena
Tenir un ventre com un gripau
Tenir unes mans que semblen peus
Tenir uns collons com un toro
2.7. Proverbis, Filosofia Popular
A l’hort del padrí, robar i fugir
Aguanta i aferra, que és any de guerra
Ajuda’t del teu, que t’ajudarà Déu
Al fons del sac es troben les engrunes
Estalviar és bo
Al pagès, “fote-li” cols
Al pot petit hi ha la bona confitura
Allà on no hi ha sang, botifarres no s’hi fan
Amb palla i temps maduren les nesples
La nespla és el fruit del nespler, que és comestible quan és passat o molt madur. (DGDLC)
Avui vivim, demà pudim
Basteix un bastó i semblarà un senyor
Bona gent, bon temps
Bou sol llaura quan vol
Bou vell, a la carreta
Als vells sempre els toca el rebre
Brams d’ase no arriben al cel
Cada terra fa sa guerra
Caldera “veia”, o bony o forat; o si no, tot plegat
Notem la vocalització de la palatal, com a pronúncia dialectal
Cap geperut es veu el gep, ni cap bou les banyes
Cap rector no es recorda de quan era vicari
Casat, cagat
Cavall vell, carregat de mosques
Com més petita és la nou, més remor mou
De gota en gota s’omple la bóta
De Joans, Joseps i ases n’hi ha per totes les cases
De llevant o de ponent, de la banda de la dona sigues parent
De mica en mica s’omple la pica
De porc i de senyor se n’ha de venir de mena
Déu “mos” en guard d’un ja està fet
Diga’m puta, diga’m lladó, calenteta vagi jo
El lladre sempre té por de ser robat
El peix gros es menja el petit
El preu no fa la cosa
El primer sempre va al davant, per coix que sigui
El que espera es desespera
El que no es paga amb diners es paga amb dinades; i si no, dues vegades
El que va al davant porta el banc, però els altres s’hi asseuen
Hom s’aprofita de la feina dels més treballadors
Els un carden la llana i els altres s‘emporten la fama
Era un temps que de la palla en fèiem fems
Feina feta, consell dat
Fes el que jo dic, però no facis el que jo faig
Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou
Gota a gota fa got
Home mort no parla
Home ros i gos pelut, val més mort que conegut
Home valent i bon vi no dura gaire
Hostes i peix menut, al tercer dia ja put
Ja pots xiular, si l’ase no vol beure!
L’1, soldat segur
L’arròs fa el ventre gros i la panxa llisa
L’experiència és la mare de la ciència/ La paciència és la mare de la ciència
La mar com més té més brama
Qui més té més vol
La merda, com més es remena més pudor fa
Les coses clares i la xocolata espessa
No et fiïs d’aigua que no corri ni de gat que no mioli
Mai plou a gust de tothom
Molta remor de boixets i poca punta
Mor(t) el que xiula i no el que piula
Mor(t) el rei, mor(t) el Papa, de morir ningú s’escapa/ caga el rei, caga el Papa, de cagar ningú s’escapa.
Notem en el primer refrany i en l’anterior el fenomen de paragoge en la pronúncia dialectal, que consisteix a afegir una consonant de reforç al final de mot
Morta la cuca, mort el “vrí”
Notem la pronúncia “vrí” per verí, com a recurs oral per agilitar l’expressió
No diguis blat que no sigui al sac i ben lligat
No és ben casat qui no porta la dona a Montserrat
No hi ha dissabte sense sol ni dona sense consol
La tradició popular diu que el dissabte és sempre assolellat
No hi ha més cera que la que crema
No miris tan prim que a cap edat no hi veuràs
No siguis tan primmirat
No vols caldo? Tres tasses
No vulguis per ningú el que no vulguis per a tu
Nostre Senyor dóna faves a qui no té queixals
Nostre Senyor fa el que Déu vol
O fer bondat o ser soldat
Pagès lluner no omple mai el graner
Passar més gana que un mestre d’escola
Patint, patint, es va vivint
Pecat amagat és mig perdonat
Pensa mal i no erraràs
Per presumir s’ha de patir
Predica oli i ven vinagre
Preguntant es va a Roma
Preu per preu, sabates grosses
Quan la guineu no en pot haver diu que són verdes
Quan li ha vist el cul diu que és femella
Quan tindràs casa, vinya i hort, llavors et vindrà la mort
Quan un home està de pega, “hasta” amb els collons ensopega
Quan vegis la barba del teu veí cremar, posa la teva a remullar
Què ha de fer l’obrer? Vendre la casa i anar a lloguer
Que rigui la gent, mentre jo vagi calent
Qui amb dones va i burros mena, tot l’any va amb pena
Qui canta a taula i xiula a llit no té el seny ben acomplit
Qui canta, els seus mals espanta
Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla
Qui massa parla alguna n’erra
Qui menja sopes se les pensa totes
Qui molt abraça i poc estreny és home de poc seny
Qui no adoba la gotera ha d’adobar la casa entera
Recollida per Cortils i Vieta a Ethologia
Qui no corre, vola
Qui no menja merda no està gras
Qui no té costats les calces li cauen
Qui no té res a fer el gat pentina
Qui no té vergonya tot el món és seu
Qui no vol creure en bona mare, ha de creure la pell de cabra
La pell de cabra es refereix al fuet
Qui oli remena els dits se n’unta
Qui primer arriba, primer mòlt
Qui s’aixeca de matí, caga i pixa allà on vol
Qui té diners fa els seus quefers, qui en té “prous” fa el que vol
Cortils i Vieta la recull
El llenguatge popular fa el plural d’aquest adverbi invariable (prou)
Qui té el cul llogat no seu quan vol
Qui té mare gran boca bada
Qui té mare menja coca
Qui té tions fa estelles
Qui té un mal quan neix, de gran l’hi creix
Qui tingui cabres, que grati!
El sentit de la frase és que qui tingui un problema se l’ha de solucionar ell.
El terme ‘cabres’ es refereix en aquest cas a l’insecte paràsit de l’home anomenat també poll del pubis.
Qui vol tenir un gust, ha de tenir un disgust
Qui vulgui peix que es mulli el cul
Raó o no raó, el pobre a la presó
Repicar campanes i anar a la processó no pot ser
S’aconsegueix més aviat un mentider que un coix
S’ha de ballar pel ball que toquen
Sap més el dimoni per vell que per dimoni
Sempre has de ser emmascarat per una “paiella”
Notem la pronúncia “paiella” per “paella”, amb una vocal epentètica de suport.
Sempre hi ha algun capellà amagat
Sempre hi ha algun entrebanc
Si no fumes ets menys que la merda
Si vols estar ben servit, tu mateix t’has de fer el llit
Si vols fer drecera, no deixis la carretera
Si vols tenir bones collites, sembra de lluna negra
Es refereix al fet que s’han de deixar de banda les llunes i posar-hi molt d’adob – els fems són negres-.
Si vols veure el teu veí caminar, atura’t a cagar
Tal faràs, tal trobaràs
Tan gran com és el món i encara hi fan cases
Tant put un all com cent cabeces
Terra negra fa bon blat
Es diu d’una persona molt morena
Tot el que és promès no és dat
Tot el que no són pessetes són punyetes
Tot pot ser i deixar de ser, menys una rata fer niu sota la cua d’un gat
viu
Totes les mosques volen fer mel
Tothom tira l’aigua al seu rec
Un bon dinar fa de bon esperar
Val més ser cap d’arengada que cua de lluç
Val més un boig conegut que un savi per conèixer
Val més un ocell a la mà que deu a volar
Voler agafar el cel amb les dents
Bibliografia
Alcover, Antoni M. i F. de Borja Moll, Diccionari Català-Valencià-Balear, I-X (DCVB). B. 1969
Amades, Joan, Costumari català. El curs de l’any. I-V. Salvat&Edicions 62. B. 1982-1983
Badia i Margarit, Antoni M., Gramàtica històrica catalana, Biblioteca d’estudis i investigacions. Editorial Tres i Quatre. València, 1981
Casellas, D. i Corominas, J., Revista de Girona, “Locucions i frases fetes gironines”
Conca, Maria i J. Guia, Els primers reculls de proverbis catalans. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996
Conca, Maria, Paremiologia. Universitat de València. València 1987
Farners, Sebastià, Paremiologia catalana comparada, ed. Columna, novembre de 1992
Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1998
Martí, J. I Raspall, J., Diccionari de locucions i frases fetes, Edicions 62, Barcelona, 1984
Parés i Puntas, Anna, Tots els refranys catalans, Edicions 62, Barcelona 1999
Elisa Sola i Ramos
Filòloga, responsable del Servei de Català de Blanes (CPNL)
Desembre de 1999
Comentaris